Ens comuniquem a través de la xarxa cada dia, centenars de vegades. Si tenim en compte el fàcil accés i l’abast global dels missatges, internet es converteix en el mitjà de comunicació més potent que els usuaris han tingut mai a les seves mans.
Aquesta revolució ha afectat persones, empreses i institucions a l’hora de comunicar-se amb els seus contactes o públic objectiu. Aquí estaria, i al mateix nivell, una multinacional, un restaurant, una associació de veïns o una persona emprenedora a títol personal.
Com comença tot?
Al principi va ser la web 1.0. Eren pàgines web estàtiques, amb informació publicada per una autoritat (empresa, institució o mitjà de comunicació) amb l’objectiu que fos consultada pels usuaris. Res més.
Tot va canviar quan va arribar la Web 2.0. El concepte de Web 2.0 es va encunyar amb el naixement dels llocs web que facilitaven la compartició d’informació, la col·laboració i la comunicació entre usuaris perquè poguessin formar una comunitat virtual. Bàsicament, això fa referència a l’aparició dels blogs.
Aquesta tecnologia va possibilitar que qualsevol pogués crear i distribuir continguts a través d’internet, la qual cosa ha descentralitzat l’autoritat i ha donat als ciutadans una capacitat d’influència que fins ara mai havien tingut. La llibertat de la societat per compartir els seus coneixements i les seves opinions ha generat un gran canvi en la forma d’entendre la relació entre les persones, que, fins i tot, ha motivat una nova filosofia de comunicació, l’anomenada “filosofia 2.0”.
Ara regeixen noves regles. La relació de les marques (empreses, institucions o professionals amb “marca personal”) i els usuaris esdevé en un entorn conversacional. Ja no s’envien missatges des de la marca al seu públic de forma unidireccional. Amb les xarxes socials, tots dos conversen, dialoguen, debaten… Darrere de les xarxes socials d’una marca hi ha persones que s’adrecen a persones. I això s’hauria de notar amb aquesta nova forma de pensar.
El missatge institucional i formal que donaven les empreses o institucions a un públic, considerat segment, ha passat a la història. Ara, les marques són humanes i, amb un llenguatge personal i proper, es dirigeixen, atenen i es preocupen per les persones que hi ha darrere dels perfils de les xarxes socials. La comunicació en aquestes plataformes s’ha convertit en una cosa oberta, natural, on es transmeten opinions, contraarguments, informació, perspectives, ironies o acudits.
Neix el prosumer i ens porta la infoxicació
El fet que qualsevol pugui tenir un blog origina l’aparició d’un altre concepte relacionat amb les xarxes socials. Ara, a l’usuari se li diu prosumer. Es tracta del canvi de rol de consumidor (consumer) que ara passa a ser també productor (producer) de continguts. El consumidor de continguts a internet també els crea, amb el consegüent poder que això li proporciona.
Però que qualsevol pugui produir continguts ens ha portat a la infoxicació. Format per les paraules “informació” i “intoxicació”, aquest nou concepte relacionat amb la filosofia 2.0 sorgeix per l’excés d’informació existent a la xarxa.
Una dada interessant: el director executiu de Google, Eric Schmidt, va assegurar que la humanitat havia creat fins al 2003 una quantitat equivalent a 5 exabytes, el que avui en dia es genera cada dos dies. Aquestes xifres van ser rebatudes pel director i cofundador de la consultora RJMetrics, Robert J. Moore, que va calcular que en realitat es creen uns 3,35 exabytes al dia.
Ja ho veus, hi ha molt de soroll a internet. Aquest és un dels principals problemes derivats de l’aparició dels blogs i les xarxes socials, tant per als ciutadans com per als que intenten crear continguts professionals. Això suposa que els usuaris hagin d’aprendre a discernir entre la informació de qualitat i la que no ho és. I, per la seva banda, els productors de continguts hem de demostrar la nostra vàlua i credibilitat, oferir el que busca el seu públic objectiu, destacar per atreure l’atenció per sobre dels altres i estar presents allà on l’audiència els buscarà.
Per superar aquest conflicte de la infoxicació, empreses, institucions i professionals han d’aportar valor publicant continguts de qualitat i creant comunitat: motivar els usuaris, assistir-los, ensenyar-los, participar, conversar, etc. Així, la marca passarà a ser “amiga”. És a dir, els usuaris deixaran de ser uns mers consumidors del que es publica per passar a ser fans i, fins i tot, ambaixadors que recomanaran els continguts.
L’economia de l’atenció
Els usuaris hem après a superar part d’aquesta infoxicació fent una cosa tan simple com discriminar ràpidament allò que no ens atrau. A això se l’ha anomenat “l’economia de l’atenció”. És com fer zàping a la tele: el que no ens agrada el rebutgem i l’ignorem gairebé sense pensar o sense donar-li una oportunitat.
Per cridar l’atenció dels usuaris, davant d’aquesta realitat, els que generen continguts haurien de seguir la tècnica publicitària AIDA (Atenció, Interès, Desig i Acció). Cal cridar-los l’atenció perquè es fixin, després captivar-los i suscitar-los interès, provocar-los el desig de saber més i passar a oferir el contingut o acció real que es vol oferir. Per tot això, la filosofia 2.0 aposta per una relació entre usuaris més propera, de conversa, per plaer, amb confiança, explicant històries i no a força d’impactes que interrompen a un segment de la població amb missatges vistosos.
Amb internet, el món de la comunicació ha canviat la forma de difondre, produir i consumir els continguts. I la irrupció dels mitjans socials ha generat fenòmens que han transformat més encara aquestes formes de fer i, fins i tot, la manera de pensar.
